Carències de magnesi?

Carències de magnesi?

El magnesi juga un paper vital en la formació d'ossos i dents. També està involucrat en la transmissió de senyals nerviosos i les contraccions musculars. El magnesi ajuda al cos a processar el greix i les proteïnes, i és important per a la secreció d'hormones paratiroidees.

Poques persones són conscients del gran paper del magnesi en els nostres cossos. Aquest és, com a molt, el mineral més important en el cos, després de l'oxigen, l'aigua i els aliments bàsics. És més important que el calci, potassi o sodi i regula els tres d'ells. Per tant, davant una manca de calci, es primordial suplementar també en magnesi.

La deficiència de magnesi és sovint mal diagnosticada. La majoria dels metges i els laboratoris ni tan sols inclouen l'estatus d'aquest mineral en les anàlisis de sang de rutina.

Les embarassades i les persones que realitzen grans esforços físics, ja sigui per raons esportives o laborals, també es troben exposades a patir mancances d'aquest mineral.

També l'estrès, molt comú en les societats occidentals avançades, és capaç de provocar un dèficit de magnesi per causa de mecanismes neurohormonals. Al seu torn, el dèficit de magnesi pot generar un estat d'hipersensibilitat a l'estrès. S'estableix així un cercle viciós de pernicioses conseqüències.

La llista de signes atribuïbles a la manca de magnesi és molt llarga però els més freqüents són: rampes musculars, sospirs freqüents, palpitacions, cabell i ungles fràgils, picors, dolor articular, contractures, restrenyiment, rampes estomacals, irritabilitat, ansietat, falta de memòria, insomni, mal de cap ....

Hi ha tractaments medicamentosos de llarga durada que indueixen a una mancança important de magnesi com són l'omeprazol (i tots els IPP), els laxants, els diürètics i les píndoles anitconceptivas i la teràpia hormonal substitutiva.

En tots aquests casos es recomanaria augmentar la ingesta d'aliments rics en magnesi (espinacs, bròquil, nous, ametlles, xocolata negra) i suplementar sota el consell d'un especialista.

 

Des de l’especialitat de la psiconeuroinmunologia us podem assessorar en aquest i altres aspectes de salut.

El segon cervell

El sistema nerviós entèric (popularment conegut com el segon cervell) és el que s'encarrega de controlar el sistema gastrointestinal. Aquest sistema compta amb 100 milions de neurones (una mil·lèsima part de les que tenim al cervell però mes de les que hi ha a la medul·la espinal). El que no és tan conegut és que en ell es troben els mateixos neurotransmissors que en el cervell cranial, és a dir, a la mucosa intestinal es produeix el 95% de la serotonina (estretament relacionada amb la depressió) i el 50% de la dopamina (considera el centre del plaer, ja que regula la motivació i el desig i fa que repetim conductes que ens proporcionen beneficis o plaer). No és doncs d'estranyar que estudis recents demostren que molts estats d'irritació, emocions descontrolades, ansietat, depressió, hiperactivitat, anhedonia i altres anomalies de conducta estiguin més relacionades amb la salut intestinal que amb desequilibris en els neurotransmissors cerebrals.

Per tenir cura del nostre segon cervell hem de tenir en compte tres aspectes:

1. L'alimentació. Una aportació d'aliments naturals, no industrialitzats ni processats ens garantirà l'entrada de vitamines, enzims i micronutrients frescos.

2. L'assimilació digestiva. L'ecosistema intestinal està format per 100 milions de bacteris. Si aquests bacteris són les adequades ens ajudaran a processar els nutrients de forma correcta, per contra, si la microbiota aquesta en disbiosis ens produirà una inflamació i hiperpermeables, pertorbant el sistema nerviós central. Per a això consumirem suficients pre i pro biòtics.

3. La despesa energètica. Hi ha d'haver un equilibri entre la ingesta i la despesa energètica. Predisposicions genètiques, contaminants externs, hiperactivació del sistema immunològic, estrès físic i / o emocional crònic, són situacions que poden absorbir massa energia desatenent les necessitats viscerals i empitjorant l'assimilació de nutrients, amb tot el que això comporta.

Des de la psiconeuroinmunologia aconsellem pautes de vida que poden ajudar a la salut del nostre segon cervell.

Panxa inflada, problema de salut o d’estètica?

Ara que comença el bon temps i canviem els jerseis amples per roba mes ajustada; ens poden aparèixer conflictes amb l’excés de volum de l’abdomen. Si és el nostre cas, hem d’esbrinar a on hi ha el problema, sinó, les nostres accions seran inútils. Generalment podem tenir una o varies d’aquestes situacions:  un sobrepès, una falta de tonificació abdominal (i per tant falta fermesa), una pell  flàccida i/o un desequilibri visceral.

En ocasions encara que es faci exercici o s’abaixi el numero de calories ingerides, el volum de la panxa no disminueix.

En altres casos, la persona pot tenir un pes corporal correcte i als matins la seva sensació general és bona però a mesura que passen les hores del dia i arriben els vespres, la sensació d’inflor a la panxa va augmentant fins el punt de produir dolor i/o haver de descordar-se els pantalons per excés de pressió.

Aquestes situacions ens han de fer veure que el volum abdominal no forma part de un problema estètic sinó de salut, ja que pot indicar una patologia digestiva, de intolerància alimentària, de alteracions de microbiota intestinal o de inflamació intestinal crònica, etc. D’aquestes i altres situacions s’encarrega la especialitat de psiconeuroimnunologia clínica (PNIc).

Des de PNIc es valora l’estat general de salut i a traves d’un extens qüestionari de signes i símptomes (nivell de cansament, qualitat del son, qualitat del cabell, tipus i quantitat de femta, alteracions de la pell, numero de refredats a l’any, etc) i amb el suport de anàlisis clíniques es valora la necessitat de modificar els hàbits alimentaris (nutrició funcional), modificar els hàbits conductuals (millorant la relació del sistema nerviós, del sist. immunològic i el sist. endocrí) i si es necessari suplementar per compensar les carències que s’han creat.

Unes primeres pautes que tothom pot seguir per “abaixar panxa” són: restringir la ingesta de calories buides i substituir-les per menjar fresc (fruita, verdura, ous i peix), fer una mica d’exercici diari (incloent hipopressius) i beure mínim d’1’5 litres d’aigua al dia (per millorar el funcionament intestinal i la elasticitat de la pell).

Intoleràncies alimentaries

Es sospita que el 60% de la població és intolerant a algun aliment. Els símptomes d'intolerància poden trigar força a aparèixer, fins i tot mes de 72 hores després de la ingesta. Aquest fet dificulta que siguem conscients del que ens fa mal.

Las causes més comunes de les intoleràncies alimentàries són la lactosa i el gluten. Però òbviament es pot ser intolerant a qualsevol aliment (fruita, ous, crustacis, peix, especies, ...).

La lactosa és el sucre que es troba a la llet. L'enzim lactasa, que està present en l'intestí prim, descompon la lactosa perquè pugui ser absorbida pel torrent sanguini. Quan l'activitat de l'enzim és massa baixa, la lactosa no es pot digerir, i passa a l'intestí gros, on és fermentada pels bacteris de la flora intestinal. Això pot provocar símptomes com flatulència, dolor i diarrea. Aproximadament un 70 per cent de la població adulta del món no produeix suficient lactasa, i conseqüentment té algun grau d'intolerància a la lactosa.

La intolerància al gluten és un trastorn intestinal que es dóna quan el cos no pot tolerar el gluten (una proteïna que es troba en el blat, el sègol, l'ordi i les civades, encara que existeix controvèrsia pel que fa al paper d'aquestes últimes i actualment és objecte d'investigació). La prevalença d'aquesta afecció està infravalorada. Els exàmens serològics detecten una mitjana d'1 cas per cada 100 persones.

Si algú pensa que pot estar patint intolerància a determinades substàncies alimentàries, el primer que ha de fer és anar a un professional de la salut, per assegurar-se que els símptomes no es deuen a una altra malaltia.

Des de l’especialitat de la psiconeuroinmunologia es pot fer front a les intoleràncies alimentaries, regulant el sistema immunològic, reparant la mucosa intestinal i fent les correccions dietètiques mes adients. Si els aliments que provoquen la intolerància no estan clars, a la consulta es pot fer un test diagnòstic amb una petita mostra de sang (punxant el dit) i axis anar sobre segurs.

Que és la Fisioterapia

Segons la OMS, la Fisioteràpia és "l’art i la ciència del tractament mitjançant l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat. A més, la Fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals per a determinar el valor de l'afectació de la inervació i força muscular, proves per a determinar les capacitats funcionals, l'amplitut del moviment articular, i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l'evolució".

El fisioterapeuta és un professional sanitari amb una formació mínima de tres anys a l'universitat. Per excercir ha d'estar col·legiat en el seu col·legi professional i tenir la corresponent assegurança de responsabilitat civil.

Que són les flors de Bach?

El Dr. Edward Bach al 1928 en el seu afany de trobar l'origen de les malalties i per tant un mètode terapèutic per superarles i no recaurei mai més, va trobar el poder curatiu de la naturalesa, els extractes florals.

Metge cirurgià de professió, veïa que la medicina convencional era dolorosa i agressiva, afegint mes petiment i dolor a les persones malaltes.

Va entendre la persona com un tot, i per tant, la malaltia com una situació personal i no com una cosa externa (fins a les hores, un refredat era només aixo, però en veritat és molt més, és una persona amb un sistema inmunologic deficient, amb una alteració del seu equilibri metabòlic i amb un patiment fisico-psiquic). Entendre la perona en la seva globalitat ajuda a curar-la també en la seva globalitat no nomes la malatia sino tota la seva repercusió personal. Potenciar el proces curatiu.

En total va preparar 38 extractes florals, cadascun amb les seves indicacions, a mes d'una mescla especialment indicada per les situacions de shok.

Per que seveixen?